Futbolistes amb ritme

Futbolistes músics. A veure. No mireu aquest vídeo:

No. No seria el cas. Es tracta de trobar una alineació amb futbolistes que hagin fet alguna incursió en el món de la música. Bakero, Laudrup, Koeman i companyia gairebé se la carreguen. Més d'un compositor es va llançar d'un tercer pis després de veure el vídeo que us he penjat (No! No el mireu!).

El porter dels futbolistes-músics és Germán Mono Burgos. Ara és el segon entrenador de l'Atlètic de Madrid, però segur que heu escoltat alguna de les seves cançons rockeres. El defensa central pèl-roig amb barba també va lluitar per fer-se un lloc a la industria musical. El seu "look" el va ajudar a convertir-se en un dels jugadors més carismàtics dels Estats Units. És Alexi Lalas. Els laterals són sorprenents. Per l'esquerra Julio Alberto. L'exjugador del Barça. Què? No us ho creieu?

Com us heu quedat? I per la dreta Franz Beckenbauer. Va editar un single, però per sort va decidir-se pel futbol.

Al mig del camp comencem amb Terry Venables. Els anglesos sempre han anat per davant en això de cantar. Per l'esquerra Álvaro Benito, que ha aconseguit ser més famós amb la música que amb el futbol gràcies a Pignoise, el seu grup. Per la dreta Chris Waddle, que va fer parella amb el mitjapunta Glenn Hoddle en aquesta perla vuitantera. 

La davantera, la samba de Ronaldinho amb "Trisamba" per l'extrem dret. A l'esquerra Fernando "el Rifle" Pandolfi, golejador de Vélez que ara té el grup Actitud Sospechosa. I a la punta d'atac Carlos Caszely un xilè amb inquietuds pol·lítiques i musicals, que va jugar al Llevant i l'Espanyol.

Escriptors i futbolistes

Aquesta no l'he fet jo. Ho reconec. I demano disculpes per avançat. "Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir". Bé, potser si. Però si al Rei li ha funcionat no veig perquè no m'heu de creure a mi. El cas és que fa temps, volia fer una alineació d'escriptors futbolistes. Vaig descobrir que grans mites de la literatura van tastar el tacte amb el cuir de la pilota i la gespa o la sorra dels camps de futbol. Nabokov, Camus o Conan Doyle van ser porters. Però em costava trobar posicions específiques d'altres escriptors-jugadors. Poso la paraula escriptor per davant, perquè a la categoria inversa de jugadors-escriptors, hi ha més varietat (Valdano, Bilardo, i últimament qualsevol futbolista mitjanament famós.)


I rebuscant per la web vaig trobar aquesta graciosa alineació, ideada per Javier Marías. Aquí teniu l'explicació tàctica d'aquest onze literari:

"Portería: Dos que jugaron en su vida en esa posición: Vladimir Nabokov y Albert Camus. / Defensas: Lateral derecho Henry James por ser de largo recorrido. En el centro Dashiel Hammet que parecía un tipo duro. Y defensa izquierdo Malcolm Lowry que al ser bebedor sería uno de esos defensas duros que no dejan pasar a nadie. / Lateral izquierdo. Valle-Inclán, un autor muy vivo con malas pulgas a ratos. / Centro del campo. Tres de largo recorrido: Como trabajador Thomas Mann; como 10 y cerebro del equipo y mente clara y organizadora del juego Marcel Proust, y W. Faulkner que tiene mucho aliento. / Delantera. Jugaríamos con extremos: extremo derecho como siete Joseph Conrad, capaz en pocos metros de crear desconcierto y admiración; delantero centro Thomas Bernhardt porque era muy agresivo; y con el 11, extremo izquierdo, uno de esos jugadores finos y creativos como Lampedusa. / Banquillo. En la portería Camus o Nabokov que se alternarían la titularidad con igual solvencia. Para momentos de crisis no estaría mal Conan Doyle que tendría gran capacidad de juego para el medio campo. Defensa, Raymond Chandler. Y delantera un poeta: W. Yeats".

Cadena d'errades que col·loquen una eliminatòria coll amunt:

Espant. El teu millor jugador es fa mal. Pànic. Estira, bufa i continua jugant. Alleugeriment. Li passen la pilota al teu millor jugador, encara adolorit. Expectació. Intent de túnel al rival. Decepció. Contraatac mortífer. Espant. Els dos centrals fan el mateix moviment. Tots dos van a empaitar la pilota i deixen sol el davanter que inicia la desmarcada. Pànic. Centrada i gol del davanter que s'ha quedat sol. Decepció.


Una seqüència que amb prou feines dura trenta segons i que tira per terra tota la feina ben feta durant l'hora i mitja de partit. I que fa aflorir tots els "tribunerus" de Can Barça. A Madrid l'autocrítica no existeix, però aquí, a Barcelona, ens passem. Costa marxar content després d'una derrota. Ahir després de la decepció vaig tornar cap a casa en metro. Sense escoltar Guardiola. En un punt entre Entença i Hospital Clínic, vaig arribar a la conclusió que cal estar orgullós del partit que va fer el Barça a Stamford Bridge. Es va perdre, sí. Però si hem de perdre, que sigui sempre així. Sense perdre la identitat i sense la possibilitat de fer cap retret. És l'essència d'aquest Barça. Vaig baixar del metro amb un somriure d'orella a orella. Alegria.

La que ens espera

Fa temps que no escric. Sóc un mandrós. Em fot pal escriure qualsevol tonteria pel simple plaer d'escriure. Però ja començo a estar nerviós. S'apropa la fase decisiva de la temporada i avui he anat a veure com marxava el Barça cap a Londres.

A l'aeroport hi havia la xicota de Messi embarcant. Diuen que està embarassada. No ho sé, però puc assegurar que té els pits operats. Llavors he sortit a esperar els jugadors. Ha passat una excursió d'avis que ha al·lucinat veient un grup de càmeres esperant. I ha arribat l'autocar. Un detall. Una senyora d'uns vuitanta anys en cadira de rodes acompanyada d'un operari de l'aeroport ha creuat per davant en el moment precís que Valdés i Iniesta sortien del bus. La pobre iaia no sabia on mirar, i se li ha endevinat una mica de cara d'espant. Sort que no ha vist Alves. El brasiler té la capacitat de portar un estil diferent a la resta tot i anar amb el xandall i el polo de l'equip. Si el Barça passa a la final, la propera vegada que vagi a l'aeroport serà amb un bitllet d'avió a Munic amb la resta d'expedició blaugrana. Com fa un any a Londres. Ja tinc els dits creuats.

ALCOHOL UNITED

La història d'aquesta alineació comença amb una cervesa. I després una altra. Llavors arriba un xupito de vodka negre. Algú proposa passar-se als cubates. Ningú s'hi nega. La nit és jove. Els riures i la diversió inunden l'ambient. Són famosos, rics i s'ho saben passar bé. Dels cubates passem a les copes de whisky amb gel. I de sobte, els veiem esmorzant, dinant i sopant alcohol. Alguns s'enfonsen en un pou sense fons. Altres tenen més sort i es recuperen. Però cap d'ells s'escapa d'una alineació farcida de genis anàrquics dins i fora del camp.

El porter és Roy Carroll, que ara escalfa banqueta a l'Olympiacos. La defensa la formen només dos jugadors (L'entrenador era Brian Clough i va decidir la tàctica mentre el feien fora d'un pub). No tindria lògica que aquesta alineació fos defensiva. Són jugadors que arrisquen. El central dret és Paul McGrath, un irlandès que va defensar la samarreta del Manchester United. Va reconèixer que havia jugat més d'un partit borratxo. I l'acompanya Tony Adams, en la seva segona aparició en les alineacions d'aquest blog. Segurament està més orgullós d'estar en l'equip format per jugadors que només van vestir la samarreta d'un club.

I arriba la màgia. Perquè els jugadors més ofensius que van festejar amb l'alcohol són d'aquells que van ser memorables dins del camp. Començant per Sócrates. Brasiler, alt, intel·lectual i futbolista deliciós. Una barreja d'atributs irrepetible. I George Best. Molts murs de Facebook i estats del Messenger s'han nodrit de les frases del mític irlandès. Tampoc es queda enrere Giuseppe Meazza que es va beure bona part del vi produit a Itàlia durant la dècada dels 30. A Garrincha li podem perdonar perquè va ser un problema hereditari. El seu pare també era alcohòlic. Per completar un centre del camp èpic posem René Houseman. L'únic dels cinc que segueix viu.

Acabem amb una davantera molt etílica. Ariel Ortega, Adriano i Faustino Asprilla. Són més actuals, però també mereixen un lloc a l'olimp de Jameson, Brugal i Absolut. Seria divertit un sopar amb els onze.

www.btvnoticies.cat

Entrar a la redacció d'una revista que t'agrada. Que et tractin bé. Escoltar les converses més surrealistes del dia. Somriure i pensar que estàs en el lloc adequat, gravant el reportatge que volies. Satisfacció.

Els meus Mundials (1990)

El meu pare va arribar amb uns calendaris del Mundial 1990 d'Itàlia. Uns tríptics amb els horaris de tots els partits. Seria la meva primera Copa del Món. Maradona jugant amb Argentina. Camerun comandat per l'incombustible Roger Milla. Sortir de l'escola i escoltar per la ràdio com Rubén Sosa fallava un penal contra Espanya. El meu pare explicant-me la victòria del combinat espanyol contra Corea, amb Michel fent un hat-trick i dient "Me lo merezco". Evitar el sopar familiar mentre mirava un empat entre Egipte i l'Holanda dels Koeman. Veure els gols d'Squillaci, un desconegut que va conquerir el cor dels italians. Imitar a l'hora del pati a Higuita, un geni de la porteria amb fòbia a estar sota els pals. L'afició dels Emirats Àrabs vestits tots amb Kandoras. Tornar de la platja un diumenge i veure el gol de Caniggia al Brasil. Veure com Michel s'ajupia en una falta llançada per Stojkovic que classificava Iugoslàvia contra Espanya. Martin Vázquez fitxant pel Torino. La cara de boig de David Platt quan marcava gols i de Paul Gascoine quan estava fora del camp. L'escopinyada de Rijkaard a Voller. Maradona insultant als napolitans en les semifinals contra Itàlia. Cicciolina ensenyant els pits per tot el país. I la gran final. Des del jardí, veure un partit infumable que es va decidir per un penal dubtós. Alemanya es va revenjar d'Argentina. Diuen que va ser el pitjor Mundial. Per mi va ser el primer.